Imagina un escultor treballant amb argila mal·leable. Cada toc, cada pressió, cada addició o substracció dona forma a l’obra final. De manera similar, el cervell d’un infant és extraordinàriament plàstic, una massa de cèl·lules nervioses les connexions de les quals s’esculpeixen constantment a través de les seves experiències, especialment a través de l’aprenentatge.
Des del naixement, el cervell infantil es caracteritza per una exuberant quantitat de neurones i sinapsis (les connexions entre elles). Tanmateix, aquestes connexions no són fixes ni estan predeterminades en detall. És la interacció constant amb el món el que comença a donar forma a aquestes xarxes neuronals. Cada vegada que un infant experimenta una cosa nova —escoltar una paraula, tocar un objecte, resoldre un problema— s’activen circuits neuronals específics. Si aquesta experiència es repeteix, les connexions entre les neurones implicades s’enforteixen i es tornen més eficients en la transmissió de la informació. Aquest procés, sovint resumit amb la frase «les neurones que s’activen juntes, es connecten juntes» (llei de Hebb), és un mecanisme fonamental de la plasticitat sinàptica.
Per contra, aquelles connexions sinàptiques que no s’utilitzen amb freqüència tendeixen a debilitar-se i, amb el temps, poden ser eliminades en un procés conegut com a poda sinàptica. Aquest «descart selectiu» no és una pèrdua, sinó una optimització crucial. Permet que el cervell s’especialitzi i es torni més eficient en les funcions que són rellevants per a l’entorn i les experiències de l’infant. És com si l’escultor eliminés l’excés d’argila per refinar la forma desitjada.
La plasticitat cerebral no és uniforme al llarg del desenvolupament. Els primers anys de vida es consideren un període de plasticitat dependent de l’experiència particularment intensa. Durant aquesta etapa, el cervell és excepcionalment sensible als estímuls de l’entorn. Les experiències primerenques, tant positives com negatives, tenen un impacte desproporcionat en l’arquitectura cerebral que s’està construint. Per exemple, l’exposició precoç al llenguatge enriqueix les xarxes neuronals relacionades amb la parla i la comprensió, mentre que la manca d’estimulació pot tenir efectes perjudicials en el desenvolupament cognitiu.
A mesura que l’infant creix, la plasticitat cerebral no desapareix, sinó que evoluciona cap a una plasticitat dependent de l’aprenentatge. Si bé el cervell adult també és plàstic, requereix un esforç més conscient i repetitiu per generar canvis significatius en les connexions neuronals. En els nens, l’aprenentatge —ja sigui formal a l’escola o informal a través del joc i l’exploració— continua sent un motor poderós de canvi cerebral.
Aprendre a llegir, a tocar un instrument musical, a resoldre problemes matemàtics o a comprendre les emocions dels altres implica la creació i l’enfortiment de noves vies neuronals.
Les implicacions de la plasticitat cerebral per a l’educació són profundes. Els educadors tenen l’oportunitat de modelar activament el cervell dels seus alumnes a través de les experiències d’aprenentatge que proporcionen. Un entorn ric en estímuls, que fomenti la curiositat, l’exploració activa i la pràctica deliberada, optimitza la plasticitat cerebral i facilita l’adquisició de coneixements i habilitats. La repetició espaiada, la retroalimentació constructiva i la connexió de nous aprenentatges amb coneixements previs són estratègies pedagògiques que aprofiten els mecanismes de la plasticitat sinàptica.
A més, comprendre la plasticitat cerebral ens ajuda a abordar les dificultats d’aprenentatge. Si un infant té dificultats en una àrea específica, la neuroplasticitat ens ofereix l’esperança que, a través d’intervencions adequades i pràctiques específiques, el cervell pot adaptar-se i desenvolupar noves estratègies i connexions per superar aquests desafiaments.
En resum, la plasticitat cerebral és una propietat fonamental del cervell infantil que subratlla la seva increïble capacitat per aprendre i adaptar-se. Com a educadors i cuidadors, en comprendre com l’aprenentatge modela activament l’estructura i la funció del cervell, podem crear entorns i experiències que nutreixin el seu desenvolupament òptim, desbloquejant el seu potencial i preparant el camí cap a un futur d’aprenentatge continu i creixement personal.
Glossari
Plasticitat cerebral (o neuroplasticitat): Capacitat del cervell per canviar la seva estructura i funció en resposta a l’experiència.
Sinapsi: Punt de connexió entre dues neurones on es transmet la informació.
Poda sinàptica: Procés d’eliminació de sinapsis neuronals menys utilitzades per optimitzar l’eficiència del cervell.
Plasticitat dependent de l’experiència: Forma de plasticitat cerebral que ocorre en resposta a les experiències sensorials i motores primerenques; és particularment intensa durant els primers anys de vida.
Plasticitat dependent de l’aprenentatge: Forma de plasticitat cerebral que ocorre com a resultat de l’adquisició de noves habilitats i coneixements al llarg de la vida.
BIbliografia
Doidge, N. (2007). El cerebro que se cambia a sí mismo: Historias de triunfos personales a partir de la ciencia del cerebro. Editorial Norma.
Goswami, U. (2004). Neuroscience and education. British Journal of Educational Psychology, 74(1), 1-14.
